martes, 22 de marzo de 2011
1.1 El lideratge dels Estats Units
Estats Units s’ha convertit en el gran gendarme mundial gracies a la desintegració de la URSS i el bloc soviètic.
Tenia camp lliure per intervenir militarment i per reorganitzar el nou ordre internacional segons els seus interessos.
Des de la caiguda del bloc soviètic, els Estats Units te molt poder militar, les intervencions de l’exèrcit americà al món s’han anat incrementant.
L’any 1989 l’exèrcit americà va actuar a panamà, volien derrocar el general Noriega. L’any 1991 va intervenir a kuwait per frenar la invasió iraquiana, i finalment l’any 1992 va desplaçar les tropes a Somàlia.
A conseqüència de la invasió iraquiana de kuwait L’any 1990 va esclatar la Guerra del Golf. Va marcar una fita decisiva en la definició del nou paper dels estats units com a àrbitre de la situació mundial.
Va demostrar el seu poder per actuar a qualsevol lloc on els seus interessos es trobessin en perill i immobilitzar un bon nombre d'aliats.
La nova forma d'actuació va semblar que perfilava una situació internacional, els Estats Units cercaven l'aprovació de la seva intervenció militar per l'organització de les Nacions Unides i el suport d'uns altres aliats internacionals.
La fi de la bipolarització entre la URSS i els Estats Units va ser anunciada com l'inici duna època nova plena de seguretat i de cooperació internacional.
Es van introduir nous elements de tensió, l'atemptat terrorista de l'11 de setembre del 2001, que va canviar radicalment el panorama de les relacions internacionals.
Maria Basseda
1.2 El fonamentalisme islàmic
El panorama polític internacional coneix des de fa unes dècades l’emergència d’un protagonista nou: el fonamentalisme islàmic
El fracàs als països àrabs de desenvolupament social i econòmic, inspirades en els models occidentals, en versió capitalista com comunista, ha alimentat la pujança de moviments de resistència a la uniformització i l’autorització de les societats de tradició islàmica .
Els integristes islàmics es basen en la tradició i l’alcorà er acusar els governs d’allunyar-se dels models de vida propugnats per les lleis coràniques i de cedir davant la influència d’occident. Sovint recorren a la violència i utilitzen la creença en la guerra santa (gihad) per mobilitzar la població amb la finalitat d’instaurar un Estat basat en la xarxa.
Aquest fonamentalisme defensa els valors tradicionals , denuncia la laïcitazió. També culpa l’enemic occidental de ser el responsable de l retrocés de l’ Islam i presenta la re islamització de la societat com a defensa de la pròpia identitat.
L’expansió dels moviments islamistes radicals oposats a la política mundialitzadora dels EUA ha estat una realitat els darrers anys.
Cal destacar nous moviments terroristes islamistes radicals contra occidentals. Hi ha el conflicte d’Israel , que aquest estat conta amb el suport de l’occident. Mostren l’escalada de violència terrorista internacional els atemptats contra interessos israelians, contra turistes d’Egipte, Indonèsia i el Sudan i els realitzats contra les ambaixades americanes.
Maria Basseda
1.3 Un nou tipus de violència internacional
Un grup petit de Musulmans liderats pel saudita Ossama Bin Laden pertanyents a l’organització Al-Qaida van segrestar quatre avions de passatgers. L’11 de setembre de 2001. Els segrestadors van fer impactar un avio a la seu del departament de defensa americà, un altre es va estavellar a l’estat de Pennsilvanià, i dos avions van impactar al cor de les finances novaiorquès (World Trade Center).
Aquest fet va provocar una gran quantitat de morts i de ferits. Va provocar 2.986 morts i va esdevenir l’atac més gran sofert pels Estats Units al propi territori. Els autors d’aquest fet van voler humillar la superpotència americana i demostra que no hi havia cap objectiu fora de l’abast del terrorisme.
Desprès d’aquest fet el president nord-americà George Bush en el seu primer discurs va anunciar que els Estats Units respondrien aquest atemptat infligint un càstig just als promotors.
La necessitat de lluitar contra el terrorisme mundial ha fet que hi hagi un canvi en l’orientació de la política exterior nord-americana. Aquest ha introduït dos nous principis en les relacions internacionals: el d’intrusió i el de la guerra preventiva.
El principi d’intrusió consisteix en una situació innovadora per la qual uns estat poden intervenir en uns altres amb l’objectiu de defensar uns valors determinats, com per exemple la vigència de la democràcia.
El segon principi pretén legitimar la realització d’atacs preventius per defensar-se de l’amenaça potencial que suposa per a la seguretat mundial l’existència dels anomenats Estats delinqüents que fan costat als grups terroristes i que, suposadament compten amb armes de destrucció massiva.
L’actuació militar es el camí per modificar qualsevol aspecte de l’ordre internacional que amenaci la seguretat dels EUA.
Maria Basseda
2. Conflictes i guerres en el canvi de mil·leni
Hi ha hagut el problema de les nacionalitats desde l'enfonsament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est. Fa molt de temps que està passant, dècades, i ha emergit una força a la zona balcànica.
Després de la descomposició de l'imperi Austrohongarès, Iugoslàvia estava agrupada en sis repúbliques balcàniques:
-Sèrbia
-Croàcia
-Eslovènia
-Bòsnia i Hercegovina
-Macedònia
-Montenegro
-Les característiques de cada república eren molt diferents i desiguals, amb poblacions d'ètnies diferents, llengües i religions diferents.
L'any 1991 amb la desintegració de l'Estat comunista i la substitució per la Federació Iugoslava, es van fer presents entre les repúbliques balcàniques problemes i conflictes la presència dels quals ostentaven per torns les diferents repúbliques federades.
Després de la descomposició de l'imperi Austrohongarès, Iugoslàvia estava agrupada en sis repúbliques balcàniques:
-Sèrbia
-Croàcia
-Eslovènia
-Bòsnia i Hercegovina
-Macedònia
-Montenegro
-Les característiques de cada república eren molt diferents i desiguals, amb poblacions d'ètnies diferents, llengües i religions diferents.
L'any 1991 amb la desintegració de l'Estat comunista i la substitució per la Federació Iugoslava, es van fer presents entre les repúbliques balcàniques problemes i conflictes la presència dels quals ostentaven per torns les diferents repúbliques federades.
(Alicia Giménez)
2.2 Els confrontaments Caucas
A l'àrea dels Caucas, les fronteres entre les repúbliques soviètiques s'havien traçat sense tenir en compte la diversitat de les ètnies i dels pobles.
L'URRS impedia la reivindicació nacionalista i després de la seva dissolució van sorgir alguns enfrontaments entre diferents repúbliques del Caucas i Rússia. Rússia no ava acceptar el grau d'independència d'una zona amb riquesa pretolífera tan important.
Armènia reivindica territoris a l'Azerbaidjan, Geòrgia manté l'enfrontament amb les minories d'Ossètica però, el conflicte més important ha tingut lloc a Txetxènia, que va declarar la seva independència el novembre de 1991.
-La primera guerra de Txetxènia es va desenvolupar entre els anys 1994 i 1996, amb el la derrota de l'exèrcit rus.
-L'octubre de 1999 Rússia va començar l'ofensiva amb una operació antiterrorista després que es produissin a Moscou diferents atemptats atribuïts als txetxens.
-El març del 2003, el Kremlin va convocar un referèndum per apovar una constitució però que deia que continuava sent part de Rússia. Malgrats els combats van reduint, els enfrontaments continuen dominant la zona.
El poble Kurd que té una unitat ètnica, cultural i històrica evident, esl kurds viuen principalment sota quatre estats, cap dels quals no en reconeix la identitat particular.
L'URRS impedia la reivindicació nacionalista i després de la seva dissolució van sorgir alguns enfrontaments entre diferents repúbliques del Caucas i Rússia. Rússia no ava acceptar el grau d'independència d'una zona amb riquesa pretolífera tan important.
Armènia reivindica territoris a l'Azerbaidjan, Geòrgia manté l'enfrontament amb les minories d'Ossètica però, el conflicte més important ha tingut lloc a Txetxènia, que va declarar la seva independència el novembre de 1991.
-La primera guerra de Txetxènia es va desenvolupar entre els anys 1994 i 1996, amb el la derrota de l'exèrcit rus.
-L'octubre de 1999 Rússia va començar l'ofensiva amb una operació antiterrorista després que es produissin a Moscou diferents atemptats atribuïts als txetxens.
-El març del 2003, el Kremlin va convocar un referèndum per apovar una constitució però que deia que continuava sent part de Rússia. Malgrats els combats van reduint, els enfrontaments continuen dominant la zona.
El poble Kurd que té una unitat ètnica, cultural i històrica evident, esl kurds viuen principalment sota quatre estats, cap dels quals no en reconeix la identitat particular.
(Alicia Giménez)
2.3 Els conflictes a l'Àfrica subsahariana
A principis del segle XXI, àfrica sembla un continent abandonat amb conflicte molt violents amb manifestacions de xenofòbia i amb pràctiques genocides que han desembocat en terribles massares de població civil.
La probresa de l'Àfrica és molt extrema a moltes zones del continent, on hi ha fams periòdiques que produeixen moltes mortalitats.
La sida s'ha estès en gran quantitat com en cap altra món del planeta i la degradació econòmica i política d'Àfrica és avui dia una realitat dramàtica que posa cada dia en perill a milers de persones.
Als països que voregen el golf de Guinea són freqüents conflictes entre dictadors i els seus exèrcits, que els volen fer fora del poder.
A través del dictador Mobutu Sese Seko, de la República del Congo va sorgir un enfrontament civil, en el que va ser derrocat l'any 1997.
L'any 1994, a Rwanda i Burundi, l'enfrontamen entre les ètnies tutsi i hutu va desembocar terribles massacres de població, que van estremir el món i on el pànic va impulsar milers de persones a fugir i a refugiar-se en països veïns.
L'any 2002 va començar a la Costa d'Ivori una guerra civil que es va mantenir activa finis l'any 2007. El conflicte de Darfur, començat l'any 2003, va provocar autèntiques massacres interètniques i va acabar desembocant en una guerra entre el Txad i el Sudan.
La probresa de l'Àfrica és molt extrema a moltes zones del continent, on hi ha fams periòdiques que produeixen moltes mortalitats.
La sida s'ha estès en gran quantitat com en cap altra món del planeta i la degradació econòmica i política d'Àfrica és avui dia una realitat dramàtica que posa cada dia en perill a milers de persones.
Als països que voregen el golf de Guinea són freqüents conflictes entre dictadors i els seus exèrcits, que els volen fer fora del poder.
A través del dictador Mobutu Sese Seko, de la República del Congo va sorgir un enfrontament civil, en el que va ser derrocat l'any 1997.
L'any 1994, a Rwanda i Burundi, l'enfrontamen entre les ètnies tutsi i hutu va desembocar terribles massacres de població, que van estremir el món i on el pànic va impulsar milers de persones a fugir i a refugiar-se en països veïns.
L'any 2002 va començar a la Costa d'Ivori una guerra civil que es va mantenir activa finis l'any 2007. El conflicte de Darfur, començat l'any 2003, va provocar autèntiques massacres interètniques i va acabar desembocant en una guerra entre el Txad i el Sudan.
(Alicia Giménez)
3. Els sistemes polítics democràtics
Les democràcies
Bases d’una democràcia:
-El respecte i la defensa dels drets humans recollits en
-La sobirania popular com a font del poder polític mitjançant el sufragi universal
-El parlamentarisme, que garanteix el pluralisme polític i la divisió de poders. La vida política és exercida per l'Assemblea de Diputats o Parlament (escollit per sufragi universal) que exerceix el poder legislatiu i tria al President del govern (que té el poder executiu i és responsable davant seu). Al Parlament els diferents diputats electes dels partits polítics elaboren les candidatures a les eleccions i organitzen els grups parlamentaris.
La democràcia, literalment govern del poble. La democràcia és un sistema polític que permet el funcionament de l'Estat, en el qual les decisions col.lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta. En sentit ampli, la democràcia és una forma de convivència social en la qual tots els seus habitants són lliures i iguals davant la llei.
3.1 Constitucionalisme i parlamentalisme
Constitucionalisme:
El constitucionalisme és una doctrina ideològica i política que defensa l'establiment d'un conjunt de normes bàsiques per les quals s'ha de regir una societat.
És sempre el pacte de tots els membres representatius de la societat que constitueix el col·lectiu definit per aquest pacte i limita el dret, les accions i les autoritats de tots els agents de poder.
Els constitucionalisme és una doctrina històrica que ha pervingut durant tota l'Edat Moderna i s'ha materialitzat en l'època contemporània a través de la ideologia del liberalisme i les revolucions liberals de finals del Segle XVIII i primera meitat del Segle XIX.
La lluita contra el poder absolut dels reis, l'oposició a les constants guerres de religió a Europa, i les constants apel·lacions a la tolerància caracteritzen al constitucionalisme.
Podriem calificar al parlamentarisme com a el règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
El parlamentarisme és la forma de representació política pròpia del règim capitalista.
Així doncs, és un mecanisme en el que l'elecció del govern (poder executiu) emana del parlament (poder legislatiu) i és responsable políticament davant aquest. Això es coneix com a principi de confiança política, en el sentit que els poders legislatiu i executiu estan estretament vinculats, depenent l'executiu de la confiança del parlament per subsistir.
3.2 Unitarisme i federalisme
Els estats unitaris, es a dir, aquells que tenen una organització uniforme per a tot el territori i prenen les decisions de d’un únic centre polític, són majoritaris a Europa. Alguns són molt centralistes com és el cas de França on els diversos departaments tenen poques atribucions i és a Parós on es governa tot l’Estat. D’altres, a les darreres dècades han optat per una organització descentralitzada en la qual es reconeix l’autonomia d’algunes nacionalitats o regions a les quals se’ls reconeix una certa capacitat d’autogovern mentre les grans ciutats compten també amb un nivell de competències polítiques important.
El model d’estat federal, es fonamenta en el reconeixement de la personalitat dels diversos Esrars que l’integren, cadascun dels quals té dret a legislar i tenir institucions polítiques pròpies. El poder i les responsabilitats queden repartits entre els diversos Estats i el poder federal. Aquest últim sol ocuparse dels temes de política internacional, economia, defensa i seguretat. Com per exemple els Estats Units.
 |
| Estats federals, EEUU |
 |
| Mapa dels Estats unitaris (blau) |
3.3 El pluralisme polític
La teoria pluralista de l'estat (o pluralisme polític) diu que en la participació representativa hi ha diverses elits competint per obtenir el poder polític. El seu principal ideòleg és Robert Dahl. A diferència de la teoria elitista, el pluralisme reconeix la participació de diversos grups que no necessàriament formen part de l'aristocràcia. Les parts que competeixen en el pluralisme es caracteritzen per l'heterogeneïtat ideològica i social, independentment dels recursos econòmics que posseeixin.
3.4 Els diferents sistemes d'escrutini electoral
Els sistemes d'escrutini electoral són determinats per les lleis electorals respectives:
El model de districte unipersonal és el més simple. Hi ha un escó de diputat de cada partit per a cada circumscripció electoral i guanya el que obté la majoria relativa de vots en el districte. Aquest sistema afavoreix el bipartidisme ja que els dos partits majoritaris són els que acostumen a obtenir les majories relatives. El model citat anteriorment és el que s'utilitza al Regne Unit on es disputen el poder els Conservadors i els Laboristes (socialistes) o als Estats Units on hi ha rivalitat entre els Republicans i els Demòcrates.
Dues grans forces polítiques als Estats Units:
REPUBLICANS DEMÒCRATES
Dues grans forces polítiques al Regne Unit:
CONSERVADORS LABORISTES
L'escrutini proporcional és el més popular i permet que els partits minoritaris tinguin presència al Parlament. Els electors escullen entre les diverses candidatures i cada una obté un nombre d'escons proporcionals al nombre de vots obtinguts. Per a poder garantir l'obtenció de majories parlamentàries, moltes lleis han introduït modificacions que beneficien numèricament els partits majoritaris. A alguns països com Itàlia i Alemanya s'utilitzen sistemes electorals mixtos. En la majoria dels sistemes electorals, els partits presenten candidatures tancades que són elaborades per les direccions dels partits i han de ser votades íntegrament pels electors.
Repartiment escons al Parlament de Catalunya
Llista electoral
Els sistemes polítics republicans en què s'ha d'elegir al President de la República són molt variats:
A França, els ciutadans voten directament els candidats.
Als Estats Units es realitza per sufragi indirecte. Els electors de cada estat voten els seus compromissaris que són els encarregats de l'elecció del President. A més, es celebren unes eleccions primàries per a escollir el candidat presidencial.
Altres països com Alemanya i Itàlia el President de la República és votat pel conjunt dels diputats i els senadors, i no pels electors.
Berta Masvidal
3.5 Els problemes de la democràcia
Avui en dia quasi tothom està d'acord què el sistema democràtic és el més just i positiu entre tots els sistemes polítics existents. Però això no vol dir que no existeixin problemes que s'han de resoldre si realment vol ser el principi de llibertat i igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans.
Actualment els tres tipus de problemes més importants són els següents:
Partits polítics i mitjans de comunicació
En els darrers anys ha incrementat l'absentisme electoral ja que es pot comprovar que el nombre de persones que exerceixen el seu dret a vot tendeix a disminuir. Aquesta pràctica està directament relacionada amb el desprestigi dels partits polítics que molt sovint són acusats de ésser dirigits unilateralment pels una minoría de persones que imposen els seus criteris, manca de debat intern i un augment de la corrupció econòmica ens els últims anys. La rígida disciplina de vot de la majoria dels partits ha fer decaure la vida parlamentària i els debats han perdut la seva funció (discutir i consensuar les propostes) i el seu interès ja que el vot ja es pot preveure anticipadament al marge dels debats parlamentàris.
Un dels darrers casos de corrupció política a España, el cas Gürtel
Si hi afegim el cost econòmic elevat de les campanyes electorals que allunya de la pugna política als partits amb menys recursos esonòmics i enforteix aquells que tenen més mitjans per poder realitzar-les. Per això, la necessitat de fonts d'ingressos econòmics que els militants no poden aportar ha estimulat l'ús de mètodes de finançament irregular que han derivat en casos de corrupció. Aquestes pràctiques han comportat la pèrdua de la confiança de l'electorat en la transparència del finançament dels partits polítics.
Alguns elements de la Campanya Electoral d'Obama al 2008:
Multitudinaris meetings
Ús de les noves tecnologies
Altres elements atractius de publicitat
També cal mencionar que l'excessiu protagonisme dels mitjans de comunicació ha perjudicat la salut de la democràcia, ja que són els que canalitzen i construeixen bona part de l'opinió pública. La "guerra" per les audiències ha convertit la sana i legítima oposició política en un espectacle de la política ja que dota a les grans cadenes de televisió o radiofòniques i a la prensa escrita per d'un gran poder mediàtic. Per guanyar audiència, normalment treuen a la llum pública afers escandalosos que no tenen una implicació directa amb la política (com temes de la vida personal dels polítics) i que s'allunyen de la confrontació entre programes polítics diferents.
Problemes d'ordre econòmic i social
El segon tipus de problemes té un caire més econòmic i social. Certs analistes polítics creuen que hi ha una contradicció de fons entre els principis igualitaris de la democràcia i la lògica del sistema capitalista. Denuncien l'oposició entre les ambicions polítiques del món empresarial i les espectatives democràtiques dels ciutadans que exigeixen llibertats polítiques i la consolidació de l'Estat del benestar (garantit per la redistribució econòmica de la riquesa a partir d'un sistema fiscal progressiu).
És molt difícil d'aconseguir aquesta redistribució econòmica perquè els Estats, en el context de la globalització, no tenen la possibilitat d'actuar davant les companyies transnacionals i l'especulació financera. Alguns experts temen una crisis fiscal als Estats amb democràcies avançades per haver fet arribar al límit l'augment dels impostos necessaris per a garantir els serveis públics i socials als ciutadans.
Desigualtat dels drets democràtics
Finalment, el tercer problema és la ratificació que els drets democràtics no beneficien a tota la població per igual.
Cada vegada s'ha posat de manifest la necessitat de la regulació d'uns drets específics per a uns col·lectius determinats (com les minories nacionals a l'interior dels Estats, les poblacions indígenes dintre de les nacions antigament colonitzades o els immigrants instal·lats en països desenvolupat).
La manca de neutralitat cultural de les democràcies, és a dir, la marginació de la pràctica de valors (religió, llengua, cultura. etc.) que no s'adaptin ni comparteixin els de la majoria, és un fenòmen molt denunciat pels moviments a favor de la multiculturalitat i de la igualtat de drets entre els habitants d'un mateix Estat.
Berta Masvidal
4 Dictadures i Drets Humans
Actualment, més de la meitat dels habitants del Tercer Món, viu en sistemes no democràtics, en què els actes de violència, la força i la corrupció s’hi imposen com a reguladors de la convivència, i en els quals la violació dels drets humans ha arribat a convertir-se en un fet quotidià. Marta Sánchez
4.1 Els règimas autoritaris
Un règim autoritari o dictadura és un sistema polític en el que no existeixen intitucions representatives que hagin estat elegides pel poble ni tampoc una constitució que garanyeixi els derets ciutadans.
Unes quantes caracterísiquest dels règims autoritaris són :
- El poder és imposat per mitjà de la força
- No s'hi contemplala separació de podres
- La independència del podrer judicial és una aparena
- Les institucions atorguen poders excepcionals a una persona que domina la vida política
- Sovint es troben sotmesos a una inestabilitat política constant provocada per actes de violència, per cops d'Estat, en els quals sovint l'exèrit hi té un protagonisme important.
Tot hi així, també podem establir algunes diferències entre els règims polític no democràtics:
- En alguns règims tot i respectar les regles bàsiques de la democràcia (marc constitucional, partits, eleccions), la Constitució atorga poders excessius a l'executiu, i l'aplitud de les prerrogatives del Parlament i el govern va en detriment de les prerrogatives del President i del govern va en detriment de les prerrogatives del parlament. D'aqueta manera, la democràcia esdevé ficció ja qu eles eleccions són falsejades en els quals s'ofereixen molt poques possibilitats a l'oposició. En molts casos les llibertats i els drets públics no poden ser exercits.
- Hi ha sistemes polítics basats en un únic partit polític que es converteix en una dictadura (pròxim Orient i Àfrica). El partit únic es confon amb l’aparell de l’Estat al ser el President el líder del propi partit.
La violència esdevé el diàleg entre els opositors i govern i l’oposició es veu obligada a expressar-se per mitjà de moviments armats. El govern estableix una violència institucional per mantenir l’ordre social.
Unes quantes caracterísiquest dels règims autoritaris són :- El poder és imposat per mitjà de la força
- No s'hi contemplala separació de podres
- La independència del podrer judicial és una aparena
- Les institucions atorguen poders excepcionals a una persona que domina la vida política
- Sovint es troben sotmesos a una inestabilitat política constant provocada per actes de violència, per cops d'Estat, en els quals sovint l'exèrit hi té un protagonisme important.
Tot hi així, també podem establir algunes diferències entre els règims polític no democràtics:
- En alguns règims tot i respectar les regles bàsiques de la democràcia (marc constitucional, partits, eleccions), la Constitució atorga poders excessius a l'executiu, i l'aplitud de les prerrogatives del Parlament i el govern va en detriment de les prerrogatives del President i del govern va en detriment de les prerrogatives del parlament. D'aqueta manera, la democràcia esdevé ficció ja qu eles eleccions són falsejades en els quals s'ofereixen molt poques possibilitats a l'oposició. En molts casos les llibertats i els drets públics no poden ser exercits.
- Hi ha sistemes polítics basats en un únic partit polític que es converteix en una dictadura (pròxim Orient i Àfrica). El partit únic es confon amb l’aparell de l’Estat al ser el President el líder del propi partit.
La violència esdevé el diàleg entre els opositors i govern i l’oposició es veu obligada a expressar-se per mitjà de moviments armats. El govern estableix una violència institucional per mantenir l’ordre social.
Marta Sánchez
4.2 La violació dels Drets Humans
A tots els Estats s’hi contemplen, de manera més o menys flagrant, atemptats contra els drets humans, però només en els sistemes no democràtics on aquesta pràctica és habitual.- La detenció arbitrària i sense judici és un fet freqüent en les dictadures on moltes persones són detingudes per decisió de l’administració, sense intervenció del poder judicial. Els maltractaments també són molt comuns i fins i tot tortures on no és aplicada la defensa justa.
- Les execucions sumaries són aquelles execucions sense judici previ i en molts casos poden afectar milers de persones fins arribar al punt on es considera genocidi (com el cas de Bòsnia i Rwanda).
- La violació dels drets humans arriba fins els països més desenvolupats i en el àmbit domèstic hi ha casos de maltractament a dones i a infants. Per aquesta raó cada dia hi ha més denuncies conjugals.
- La pena de mort continua existint en règims democràtics i dictatorials
- Els drets econòmics i socials no estan garantits en molts dels països del Tercer Món. No hi ha una protecció generalitzada de l’atur ni tampoc una assegurança fixa contra la malària. Les condicions laborals també són, en molts caos, pèssimes degut a l’explotació infantil i els baixos salaris que no garantèixen una mínima dignitat humana.
Marta Sánchez
Suscribirse a:
Entradas (Atom)